alomaii - reflexions

EDUCACIO ? O CAIXA I FAIXA?

2009-12-15T08:27:00.001-08:00

>> Un article que m'han passat. De fet jo em preguntava com pot ser positiu tenir un primer trimestre de 15 setmanes ininterrompudes, un trimestre curt i partit en 2 per una setmana de vacances estranyes i un trimestre que acaba fent-se llaaaaaaaarg amb la calor del juny. vaja, vaja.... La solución als problema de l’educació: Fer vacances i anar a esquiar. Com no se’ns havia acudit? Educació propone a las familias que hagan turismo durante la semana de vacaciones de febrero 1. • El 'conseller' Maragall comprende la ''legítima inquietud'' de los padres por quién se hará cargo de los niños MÁS INFORMACIÓN · Los padres se oponen a organizar las actividades del parón de febrero · Colonias y ‘casals’ afirman estar listos para absorber la demanda · La medida fuerza un nuevo avance de la conciliación laboral y familiar · Un referendo en los centros EUROPA PRESSBARCELONA El conseller d'Educació, Ernest Maragall, ha recomendado hoy a las familias que durante las vacaciones de la semana blanca de febrero "exploren las posibilidades de Catalunya en el terreno del turismo y del deporte". Maragall ha respondido así a los padres "legítimamente inquietos" por lo que harán con sus hijos durante de esas fiestas previstas en el nuevo calendario escolar para el curso 2010-2011.El responsable d'Educació, que ha participado en la clausura de la primera promoción de graduados de esquí alpino y surf de nieve, ha trasladado al sector la responsabilidad de incrementar la oferta y asumir la demanda de las familias. Maragall ha dicho a los alumnos que: "Nos tendremos que espabilar y ponernos a trabajar" y ha indicado a los recién graduados que el departamento "cuenta decididamente con ellos". "Cuando hablamos de febrero estamos hablando de vosotros", ha añadido. El conseller ha reconocido que actualmente el 5% de las escuelas catalanas realizan actividades de semana blanca --entendida como semana de ocio en la nieve--, y ha manifestado su deseo de que esta proporción alcance el 50% en Catalunya. "Tenemos que multiplicarlo mucho --el porcentaje--", ha dicho.

Paciència

2008-12-08T03:06:00.001-08:00

Santa Paciència.... quin do deu ser aquest?

L'ideograma xinès és un ganivet que es clava al cor. Què ens vol transmetre la saviesa xinesa amb aquest missatge?

Uns diuen que me'n falta.

Altres recomanen que en tingui.

D'altres admiren la que tinc.

Quin és el límit entre la paciència i la submissió?

L'única cosa que tinc clara és que la Paciència, com la puntualitat, l'amabilitat, l'alegria, la salut, l'amor, i tants d'altres "sants" i "santes", s'ha de cuidar i treballar dia a dia.

Què me'n dieu?

El termòmetre

2008-07-12T12:52:00.000-07:00

Gràcies, Ferran, per fer-me arribar aquest escrit que tradueixo:

Quan n'estiguis tip de la teva feina, estiguis a punt d'agafar una depressió de cavall i creguis que a la teva empresa res funciona com a tu t'agradaria, fes això:

Atura't a la primera farmàcia que trobis al teu pas i compra un termòmetre rectal Johnson&Johnson (IMPORTANT: només el pots comprar d'aquesta marca, no d'altres!). Obre'l i llegeix amb atenció les instruccions. Hi trobaràs la frase següent: 'Cada termòmetre rectal Johnson & Johnson ha estat provat personalment a la nostra fàbrica'. En aquest moment, tanca els ulls i repeteix en veu alta i clara cinc vegades seguides la frase: "Estic content/a de no treballar en el Departament de Qualitat de Johnson & Johnson!!'. I riu.

I, sobre tot, recorda que sempre hi ha feines molt més dures que la teva.

Una abraçada!

Se'n va...

2008-07-10T02:59:00.000-07:00

Marxa. Se'n va.

Va entrar a la feina encara no fa 2 anys i ens va revolucionar el departament... i part de la resta. I ho va fer des de la més absoluta discreció. Seriosa, poc amiga de safareigs i eficient. Entrava puntual i sortia puntual, feia les pauses necessàries i parlava el necessari.

Vaig sentir dir-li de tot a les esquenes: que si estirada, que si antipàtica, que si pija.
I vaig dir als que ho deien que el que era és "professional". Que venia a treballar i no a fer el cafè i que treballar ho feia de meravella.

Amb la mateixa eficiència, vam saber que es comprava el pis, el moblava i s'hi traslladava. Comentaris concrets, escuets. Una cosa és la feina i l'altra la seva vida. 10 min pel cafè i la resta treballar. Però es veia que a partir de les 6 començava una vida personal plena, que contrastava amb el lent procés de "buidatge" que estàvem sotmetent nosaltres mateixos a les nostres.

S'ha guanyat la confiança, el respecte i la simpatia de tothom amb qui ha tractat. Sense fer res especial. Ella és així.

Hem après a ser més eficients i deixar la feina a la feina. Més ben dit, hem après el camí per aprendre-ho. Perdem massa temps en safareig, queixes i cabòries. En anàlisi psicològic, en "m'ha dit" o "vès si pensarà". Ens ha ensenyat que el camí es pot aplanar... o més ben dit, que es pot evitar posar-nos muntanyes nosaltres mateixos. Vale, vale i endavant.

I ara marxa.
Jo encara no he après del tot... però segurament he après el camí i ara es feina meva.
De moment, somric.

Cuida't... i gràcies!

Chopsticks

2008-07-08T11:54:00.000-07:00

M'he trobat en la funda de paper d'uns palets xinesos la següent curiositat:

Els palets chinesos ("palillos", "chopsticks") es van originar a la Xina durant la dinastia Shang (1766-1122 aC) com a substitut dels ganivets a la taula. D'acord amb Confuci, els ganivets s'assimilaven a actes d'agresió i no s'havien de fer servir per menjar. Els palets van ser adoptats també en alguns països veïns de la Xina i els van adaptar a les seves cultures.

No volia llençar la funda sense fer córrer la informació.

Oblidar?

2008-05-04T10:37:00.000-07:00

Em va dir el Marco, amb el somriure del qui creu que ja ho sap tot mentre massacra el que queda d'un cigarret en un cendrer que comença a estar massa ple:

Les dones sempre burxeu en les discusions i els problemes, els reobriu, els rediscutiu, voleu anar fins al final i acabar aclarint que teníeu la raó. Els homes ho fem més fàcil: ha passat, vale, ens oblidem, fem una cervesa i tant amics. Ja està. No cal parlar-ne tant de les coses.

Deixaré apart, mentres pugui, el tema home-dona i em centro en el dilema:

si he tingut un conflicte amb una persona que conec i amb qui ens hem tingut cert respecte i apreci (si no la conec o si no hi ha ni respecte ni apreci, la cosa és senzilla: bon vent i barca nova), què fem després del conflicte?

Si crec que m'he equivocat, hauria de disculpar-me, però per fer-ho he de tornar a parlar del tema.

I si crec que he obrat correctament i em sento ferida pel que ha fet o dit l'altra persona, què?

Oblidar? Com puc oblidar una cosa que m'ha fet mal, passar pàgina, fer com si res hagués passat? No tinc dret, com a mínim, a declarar que m'ha sabut greu, que estic dolguda? Això, Marco, és reobrir els temes i voler deixar clar que tenia raó? Sí, és clar, sí que és això...

Però, com puc seguir sense més. D'acord que una flor no fa estiu i que per una discusió no pot anar-se'n en orris tota una relació, però precisament per això esperaria unes paraules de disculpa...

Un gest l'he tingut. Un interès per a mi. I l'he correspost: una porta al diàleg. I aquí sembla tot oblidat. Sembla...

No sé... i curiosament, encara que em toqui els nassos, qui em recorda que tinc dret a aquesta "indemnització" en forma de disculpa són dones. I veig, de nou, la mirada del Marco quan sentencia la seva veritat universal...

Cridant el canvi

2008-04-20T13:58:00.000-07:00

El canvi es crida.

I no es crida amb "ai... si pogués", "ai..si no fos" ni amb l'ampli ventall del subjontiu.

El canvi es decideix, es prepara i es crida. I aleshores es presenta.

Decidir vol dir renunciar. Renunciar a la situació actual i a les comoditats de l'univers conegut.

Preparar és fer espai. Si un espai és ple, no ens hi cabran coses noves. El canvi no podrà fluir si tenim coses que ens estanquen i ens empresonen.

I cridar-lo. No vindrà sol. Hem de començar a generar el moviment. Semblaran gests inútils, però cadascun d'ells estarà movent l'energia que ens portarà el canvi.

I el sentirem arrivar... com una onada in crescendo que ens desperta alegria i temor a la vegada.

Aconseguiré enfilar-me a la seva cresta?

Els astres es conjuren...

2008-02-02T09:53:00.000-08:00

Dijous el X em convida a l'Auditori a un concert de música clàssica per divendres. Decideixo no anar-hi perquè divendres vull anar a tai-chi i no és compatible una cosa amb l'altra.
El X decideix convidar la B (l'entrada no es perd) però a mi m'entra mono de música.
Al cap d'una estona em truca la S convidant-me a un concert de l'OSV. Accepto encantada.

Divendres vaig a tai-chi, torno a casa per canviar-me i vaig cap al Principal a veure la OSV.
Arriba la S i, oh!, per motius varis no tenim entrades.

Moments de decepció. Però tinc una certa esperança que acabarem entrant.

Mentre esperem a fora, passa un noi i ens diu que li sobren dues entrades, encara que són pel tercer pis. Les acceptem encantades.

Estava clar que havia d'anar a concert. Els astres es conjuren perquè així sigui.
No havia perdut l'esperança...

I, innocentment, per error, vam disfrutar de l'orquestra i la flauta solista des del ... segon pis! Ens vam equivocar, però justament les nostres dues butaques eren lliures un pis més avall!

Aigua...

2007-12-16T14:29:00.000-08:00

Jo també estalvio aigua:

- em dutxo enlloc d'omplir la banyera (i no m'estic tres hores sota l'aigua)

- tinc sistemes per reduir el consum d'aigua del WC

- la rentadora i el rentaplats s'engeguen ben plens.

- tanco l'aixeta mentre em rento les dents o m'ensabono les mans

- no jugo a golf, perquè no plou prou

- no aniré a esquiar si no neva

- no he comprat cap apartament a Marina D'Or, ni m'hi penso apropar

Fet amb carinyo...

2007-12-07T08:51:00.000-08:00

Amb l'ajuda dels navarresos i el suport dels de sempre (gràcies, carinyets) he après durant aquests darrers mesos que la feina feta amb carinyo i constància, engrescant i deixant-se engrescar per gent amb ganes de fer les coses bé, acaba donant bons resultats.

He vist, i crec que l'amic Pablo ho ha vist amb mi, que no es pot aspirar a tot, que les coses s'han de fer pas a pas. Crec que ell ha vist amb mi que no es pot voler tot alhora i que jo he vist amb ell que sempre es pot provar un passet més.

Del Jose he vist que qualsevol feina es pot fer amb un somriure. Prou que hem somrigut junts "traient la pols". Amb el Gonzalo hem vist que no sempre el mestre apareix quan ens sembla que el necessitem, perquè a vegades el portem a dins. La Belen m'ha ensenyat com feliç fa que algú et doni les gràcies pel teu temps i el teu esforç. Ho intentaré aplicar. I el Pedro m'ha fet veure com a vegades projectem les nostres frustracions sobre els altres, amb el risc que això comporta.

I, el que és més important, i que he d'acabar de trobar: hi ha un equilibri entre fer les coses amb carinyo i voluntat i angoixar-s'hi. Hem de treballar amb amor, però no amb angoixa. Quan no s'arriba a tot s'ha de prioritzar, repartir o insistir en demanar ajuda.

Paciència, perseverància, carinyo, un somriure i una miqueta de sort.
Ah, i saber (i que t'ho recordin de tant en tant) que no estàs sol.

Un petonet, navarricus, i una enorme abraçada als "de sempre".

Enuig III

2007-10-02T13:53:00.000-07:00

Perquè ens enfadem a la feina?

Perquè ens enfadem per coses "de feina"?

Si, al cap i a la fi, només és "feina"...

El pont

2007-09-30T15:10:00.000-07:00

¿Perquè somiar en fer algun dia un gran pont per la humanitat si podem fer-ne cada dia un de petitó entre les persones que tenim al costat?

¿Podria un sol pont unir-nos a tots o necessitem una infinitat de pontets invisibles?

Dubte moral

2007-09-09T07:48:00.000-07:00

Què és un amic?

És algú amb qui compartir... compartir vol dir que compartim tots dos, oi?

Algú amb qui pots comptar...

Que està al teu costat i tu al seu...

Suposo que és algú amb qui jo creixo i que creix amb mi. Si un dels dos no creix, no som amics?

Si algú, bona persona, em m'agafa energia, però no me la renova, com si fos un pou sense fons,

si jo no sé fins a quin punt l'estic ajudant o bé si l'estic ensorrant més en el seu forat negre,

si perdo ilusió, si perdo força...

també és un amic?

Puc dir que no?

O sóc insensible, egoïsta i insolidària?

Si no estic bé i absorbeixo energia, prenc ilusió... no tinc dret a tenir amics?

Però si algú me la xucla i la ilusió se m'esqueixa, puc dir prou?

Tinc un dubte...

em sento malament... i a sobre culpable.

Enuig II

2007-06-14T13:58:00.000-07:00

Fa 3 dies em preguntava com combatre l'enuig, la contrarietat i els sentiments d'injustícia.

Avui m'adono que ha millorat concentrant-me a fer les coses del dia a dia amb carinyo (encara que siguin tasques pesades a casa o a la feina), intentant disfrutar cada moment, extraient el millor de la gent que tens al voltant, els que més estimes i aquells que simplement es creuen pel teu camí.

Mira un parc, el carrer, una plaça, un edifici, els balcons, la gent que camina, els nens que juguen a mullar-se a la font, el cel amb les seves textures i colors... mira-ho tot com si fos el primer cop. Pren consciència del gust del menjar, de la frescor de l'aigua amb què et rentes la cara, del vent que t'escabella, . . .

I tot això m'ha fet oblidar que estic (o estava?) molt, però que molt enfadada.

Us podeu creure...

2007-06-08T15:25:00.001-07:00

que tinc més flexibilitat avui que fa 10 anys?

Gràcies, Myt i Tona per animar-me cada setmana!

"No hi ha res que no puguis apendre"

2007-06-02T16:47:00.001-07:00

em va va dir el Benny fa tres anys.

Sé que la sirshasana la puc fer.

Calma

Paciència

Constància

Quan el pes de la por s'esvaeixi
els peus s'aixecaran cap a l'equilibri de la confiança.

L'avi de la cursa

2007-05-22T13:42:00.000-07:00

Vam tenir feina a seguir el seu ritme.

Que per molts anys segueixis irradiant la teva força i vitalitat, Damià!

Alegria I

2007-04-09T05:37:00.000-07:00

Quan es renuncia a l'entusiasme, li surten arrugues a l'ànima

Samuel Ullman

enuig

2007-04-05T01:00:00.000-07:00

"Alegra't dels èxits dels altres, perquè n'hi ha en abundància per a tothom"

Louise L. Hay

Golea et labora

2007-03-31T11:11:00.000-07:00

Aquesta nit, mentre dormia, em deia un barrufet que la feina és com el futbol.

Em deia:

- A la feina, com al futbol, de tu s'espera que sempre estiguis al 100%, apunt per jugar al límit.

- A la feina, com al futbol, una baixa es paga amb la banqueta

- A la feina, com al futbol, la temporada és llarga i la següent comença quan tot just has començat a descansar

- A la feina, com al futbol, sempre hi ha d'haver una estrella que brilli.

- A la feina, com al futbol, l'estrella necessita la resta de l'equip per brillar.

- A la feina, com al futbol, hi ha molts jugadors que treballen a l'ombra, però són necessaris per guanyar... i perquè les estrelles brillin!!

- A la feina, com al futbol, no sempre es valora l'eficiencia... sinó l'espectacle.

- A la feina, com al futbol, tothom sap opinar sobre la feina dels altres.

- A la feina, com al futbol, sovint el trampós és "llest" i la víctima "inexpert" o "innocentó".

- A la feina, com al futbol, si es perd el control no es pot guanyar.

- A la feina, com al futbol, sempre has de protegir la reraguarda perquè no et marquin gols.

- A la feina, com al futbol, els professionals han de cobrar.

- A la feina, com al futbol, s'ha de jugar amb ganes... i una mica d'alegria.

- A la feina, com al futbol, la ment és el més important i el cos és imprescindible... cuida'ls!!

- A la feina, com al futbol, es pot caure en l'error de "forçar massa la màquina".

- A la feina, com al futbol, a ningú li importa el jugador retirat.

- A la feina, com al futbol, s'ha de sobreviure després de retirar-se.

- A la feina, com al futbol, tens el risc de desgastar-te massa. Protegeix-te!

Per tant, m'ha dit el barrufet:

- somriu i balla com el Ronaldinho

- cuida la teva ment com en Pep i l'Oleguer

- defensa els teus drets com el Koeman

- cuida sempre la defensa i estigues atent al contraatac.

- procura que no et lesionin

- recorda que n'hi ha que neixen per ser estrelles i n'hi ha que més els val ser invisibles... i sobreviure

- i no oblidis que hi ha molts clubs i moltes lligues per jugar...

Pitufo dixit!

Esperança

2007-03-03T15:35:00.000-08:00

Fins i tot quan sembla que tot s'acaba, la vida torna a brotar.
Una petita espurna, que fa que s'inicii un nou cicle.

Creu en la vida.
I torna a néixer.

and until we meet again... may God hold you in the palm of His hand

2007-03-01T11:31:00.000-08:00

No sempre les decisions són fàcils.

No sempre les desitges.

No sempre poden ser agradables.

A vegades, fins i tot són equivocades.

Però han d'existir. Com la tempesta, com la pluja, com la neu.

Diuen que tot flueix, que res acaba sinó que només canvia.

Ho sento per quan m'hagi equivocat.

Ho sento per quan hagi ferit.

Ho sento molt.

Res és fàcil, però hem d'intentar somriure.

El sol s'amaga cada nit, però surt de nou cada matí.

Jo vull mirar el sol cada matí i pensar que ha sortit per mi.

Vull mirar al meu voltant i riure.

I vull veure't riure amb mi.

Perquè també ets part de mi.

Com jo sóc part de tu.

El culte al cos

2007-02-10T14:51:00.000-08:00

Parlant del culte al cos a la classe de francès, ens va preguntar la professora:

"Què farieu pel vostre cos si tinguéssiu temps i diners il·limitats?"

Espontàniament dos alumnes van respondre:

"Domir més"
"Em prendria un suc de tarjonja natural cada matí"

I la resta ho vam subscriure. La professora -acabada d'arribar de l'Aliance Française de Mèxic- estava astorada.

Com estem!!!

He comprat mel...

2006-12-10T14:29:00.000-08:00

Divendres vaig comprar mel.
Un kilo. Mel natural de farigola i romaní, de la bona. La vaig comprar a la fira de Sant Boi.

Avui han arribat els meus pares i la meva mare m'ha dit "però si en tenim!". I m'ha ensenyat, dins d'un armari de la cuina, un pot d'un kilo de mel pràcticament ple. Mel natural, de la bona, comprada a una fira.

Que fàcil és comprar i que difícil és saber què tens a casa.........

uncluttered.com

2006-12-10T09:54:00.000-08:00

La meva mare va voler compartir amb mi un article que sortia al Magazine de La Vanguardia. Es titula "Cuando el desorden se apodera de la casa".

L'article comença així:

Para mucha gente, mantener su casa en orden es una tarea imposible. En una sociedad donde se tienen más y más cosas pero menos tiempo y espacio, el caos doméstico es cada vez más habitual. Mientras, en Estados Unidos, ya existe la profesión del organizador profesional y hay webs en las que se desahogan los "desordenados anónimos".

Deuria ser a segon de BUP que vaig decidir que no comprava samarretes fins que es trinxessin (literalment) les 40-50 que tenia a l'armari. Tenia una invasió de samarretes "viatge a ..." i "recuerdo de...". No fa massa temps vaig decidir parar la compra de llibres. I, desgraciadament, en els últims temps se m'ha descontrolat (una mica, només) l'adquisició de bibelots i l'afany rapinyaire de futlletons. El resultat és que la meva habitació torna a recordar una lleonera.

Tenim una tendència natural a arreplegar de tot i guardar-ho "al cau"... per acabar oblidant-ho. Després dediquem un munt de temps a ordenar-ho i re-ordenar-ho, si no a netejar-ho i desempolsinar-ho... per acabar desfent-nos-en.

A Köln vaig apendre que amb molt poquetes coses també es podia sobreviure. A Hamburg vaig apendre que amb poquetes -sense el "molt"- es vivia molt bé. I al tornar a Sabadell vaig veure que en poc temps és fàcil acaparar massa coses.

Si intentem racionalitzar la compra i hi busquem alternatives (lloguer, préstec) al final em penso que vivim millor. Perquè comprar tants llibres si la biblioteca n'és plena? Em surt a compte comprar els DVDs (encara que siguin súperofertes a 4, 5, 6 o 10 EUR) per veure'ls un cop? Si torno les coses que em deixen intactes i en un plaç raonable (i en deixo i me les tornen, també), quants diners, estona i espai podré estalviar? I si pago 2-3 EUR per llogar el DVD, o 15 EUR cadascuna de les 4-6 vegades que esquiaré a l'any... no estalviaré també?

La Carmen em va dir una vegada "pero cuantos pantalones te pones a la vez?". I ara penso: i quantes sabates puc portar alhora? I quantes jaquetes? Quants jerseis tinc a l'armari, per acabar portant sempre els 4 o 5 preferits?

La causa del desordre (en això em va agradar l'article) no és la manca de temps, ni la feina ni l'estrés. És l'excés de propietat.

Ala, a reflexionar!

Où est la niege?

2006-12-06T14:49:00.000-08:00

Com que no vam poder agafar festa el dia 7 i fer el súper-pont, vam decidir arriscar-nos i agafar els 4 i 5. Amb això podiem fer 5 magnífics dies d'esquí sols com mussols.

Però la méteo no sempre és bona còmplice i, després de veure un Berguedà primertardorenc i una cerdanya de primers d'octubre vam creuar la frontière i vam dir OÙ EST LA NIEGE?

D'alternatives no n'han faltat. L'Alta Cerdanya i el Capcir dónen prou de si i hem disfrutat prou. Però avui, després de jugar amb els primers flocs de neu de l'any hem vist una veritable processó de cotxes barcelonins pujant Cadí amunt, buscant la preuada neu.

Què arribaríem a pagar perquè ens engeguessin els canons i ens deixessin fer quatre o cinc baixadetes després de 20 minuts de cua? Que portem setmanes treballant pensant en l'estrena a la neu. Que ens vam passar 40 minuts fent cua a la caixa del Decathlon per comprar pantalons nous als nens, que han crescut i a més ara es tornen a portar els gruixuts que diuen que eren millors. Que estem pagant hipoteca de l'apartament de Puigerdà, o el de la Molina. O la caseta d'Alp. Que hem d'amortitzar els esquís, el mono, el portaesquís i el BMW 4x4 com el dels pares de l'Àlex. Que és el pont i toca estrenar la temporada. Sisplaaaau! Ni que sigui artificial, necessitem una mica de neeeeeeu!

Però no ens hem de preocupar. Si les temperatures baixen a 3º segur que ens engegaran el que vulguem. Perquè els hostelers, els lloguers de skis, els pollastres a l'ast i les pizzes per emportar també tenen dret a cobrar i fer regals de Nadal. Que el novembre, després de la fal·lera del bolet -que no és tanta, perquè dóna més als de sota del Túnel- ha estat molt sec.

Sembla que aquest any la neu es resisteix, o com diu la Catherine de Formiguères, torna al que era normal, que era arribar a mitjans de desembre i no el 15 de novembre com els últims 4 anys.

Esperem que quan arribi sigui abundosa i poguem parar els canons, que la neu rasposa és cara, poc ecològica i no sé si no una mica perillosa. I, això ja és molt personal, esperem que allargui fins just passat setmana santa com l'any passat. Així intentaré tornar a fer una esquiada en la intimitat mentre tothom canvia el xip i va a estrenar la temporada de platja.

Un petonet i els millors desitjos als que faran els slaloms quilomètrics de la C55/C16 i A2!!
Penseu que entre el 27 i el 30 teniu la segona oportunitat. :-)

My "first holy light"

2006-11-15T02:21:00.000-08:00

I sometimes say in confidence that over 5 years ago I saw a light. I met a couple of people that changed my view of the world, my opinions, my attitudes and even my personality. Each of them tought me something, even something that I'm still discovering or I may have not yet discovered.

From you, my light, I took the bridges and the dreams. Or maybe the bridges to the dreams. I learnt how to break an unliked situation by building a bridge to our forgotten dream.

After 5 years I had not forgotten you but I had forgotten the dreams. Or the bridges to the dreams. And the destiny took me to your country so that I could see the light again.

Dreams must be cared as our treasure. We need to build pathes, bridges to them and feed them every day. Otherwise they may be forgotten... or even hated.

You started dreaming again and building your bridge. I came to you to see your bridge, your dream and to learn again from you. Now I remember to dream again.

Thanks a lot again, ilknur

"Que paguin els fills"

2006-11-12T04:00:00.000-08:00

Aquest divendres al telenotícies va sortir com a destacat del Barcelona Meeting Point les pressions que el sector immobiliari està fent perquè s'autoritzin hipoteques fins a 80 anys. Sortia un senyoret encorbatat i engominat de Credit Suisse defenent les hipoteques impossibles de pagar en una vida humana. Aquest senyoret es preguntava perquè una parella ha d'anar justa de diners per fer la vida dels seus fills millor i perquè no podien viure millor aquesta parella i deixar una hipoteca als fills "que paguin per allò que heredaran".

Perquè hem d'hipotecar les vides dels nostres fills? Perquè uns pocs promotors s'enriqueixin i deixin herències millonàries als seus? Si el mercat immobiliari ha tocat sostre, en quant a preus i en quant a demanda, que es dediquin a una altra cosa o es limitin a no tenir creixement. No créixer en benefici no vol dir no tenir benefici. Però el que ells proposen és un retorn a l'època feudal. Generacions i generacions adscrites a una hipoteca.

Si als Estats Units o al Japó ja ho tenen, pitjor per a ells. Segur que la societat no n'està gens satisfeta. Les grans fortunes, és clar, quan ja no es poden hipotecar més de 3 generacions en aquells països venen a provar-ho als "països emergents".

Hi aniré reflexionant. Ara mateix les declaracions d'aquests senyorets em semblen inadmissibles.

XXVII Ronda Vallesana

2006-11-10T08:32:00.000-08:00

Ja fa tres setmanes que va tenir lloc la XXVII Ronda Vallesana, el 22 d'octubre concretament. Una vegada més, els organitzadors -gent "del carrer", que coneix estima la muntanya i que estan disposats a llevar-se més d'hora i dedicar el seu temps perquè altres persones també en gaudeixin- s'ho han currat.

La Ronda sorprèn cada any amb la seva organització. Els accessos, perfectament assenyalats. Els organitzadors, repartint coca i somriures abans de les 8 del matí. El llibret, amb el recorregut detallat, història dels masos i ermites, fotografies dels paratges. Totes les cruïlles perfectament senyalitzades. Els punts on es creua una carretera (els mínims) amb un cotxe de suport i organitzadors parant el trànsit per fer-los segurs.

No crec que aquest desplegament es pugui organitzar en un moment. Està perfectament planificat qui serà a quin lloc i a quina hora. El recorregut està pensat i mesurat. Si es passa per alguna propietat privada, el pas està prèviament acordat.

Hi ha qui em va dir l'any passat "oh, per aquest preu només et donen coca i una mica de beguda?". No, no només em dónen coca i una mica de beguda -l'aigua, en càntirs, promovent la reducció de residus-, sinó dos traçats -un llarg i un més curt- perfectament senyalitzats i organitzats, una guia per compendre millor per on es camina i una simpatia i un carinyo inigualables.

Un detall que també fa la Ronda Vallesana diferent d'altres caminades que he seguit: el "cotxe escombra" no ha d'escombrar. Només revisa que no quedin rondaires per darrere (algú que hagués pogut tenir alguna incidència) i retira les senyalitzacions (de paper, totalment biodegradables per si alguna és oblidada). Però no ha de recollir cap deixalla dels rondaires.

Un 10 a tots.
I fins la Ronda que vé.

Les petits bonheurs

2006-11-04T04:53:00.000-08:00

Avui a la classe de francès ha sortit l'eterna pregunta de què et fa feliç. És el típic tema de debat de classe d'idiomes però de tant en tant és agradable de pensar-hi. Fins i tot, cada cop que surt a classe aquest tema, tinc la sensació que torno a casa més relaxada i, us ho cregueu o no, amb una mica més d'harmonia amb mi mateixa i el meu entorn.

Introduccions apart, avui el tema "felicitat" ha derivat cap al de "les petits bonheurs", aquelles petites coses que et fan sentir bé en un moment donat: llegir el diari prenent un cafè tranquilament un diumenge al matí, sentir la pluja, que et tornin el somriure, una conversa agradable, conduir de nit, sortir de la pastisseria amb el paquet de color rosa, l'olor de la xocolata desfeta, ...

La vida és plena d'aquests detallets i és bonic pensar-hi de tant en tant. Per la propera setmana segur que hi penso, perquè és el tema de la redacció. Però estic pensant de fer un segon blog on pugui anar posant exemples d'aquestes coses. Per si algun dia jo mateixa o qualsevol de vosaltres necessita refrescar la memòria.

BiCas

2006-10-15T12:05:00.000-07:00

Una gran troballa i recomanació de l'Ivy va ser el servei de préstec de bicicletes que ofereix l'ajuntament de Cascais als turistes.

Durant unes hores (funcionen de 9 o 10 del matí fins les 4 o 5 de la tarda) pots agafar una bonica bicicleta vermella, en molt bon estat i amb cistella per portar la bossa i tot, i passejar per Cascais amb ella. Fins i tot fa poc s'ha inaugurat un carril bici de 7 km que recorre la costa des de Cascais.

És bonic oblidar-se per unes hores del cotxe (o de l'autobus) i passejar en bicicleta per un passeig marítim que a peu (sense arbres, en pujada i sota el sol) es fa bastant llarg. És bonica, també, la complicitat entre ciclistes que es crea quan dues BiCas (Bicicletes de Cascais) es creuen.

El següent efecte és que dóna idees de portar la bicicleta en un futur viatge a la zona per repetir l'experiència no només a Cascais sinó per tota aquella costa.

Avui he vist que a Barcelona també s'ofereix un servei de lloguer de bicicletes per a turistes, tot i que em sembla que, per potenciar l'estereotip de catalans, és de pagament.

Capità Enciam: "els petits canvis són poderosos"

2006-08-24T12:21:00.000-07:00

" A mi mi em sembla que la verdadera pregunta que es fa la gent es: " Què puc fer per acabar d'una manera ràpida i senzilla amb aquests problemes?". Perquè vaig anar a una manifestació i les coses han seguit igual. El 15 de febrer de 2003 quinze milions de persones van sortir al carrer, i tot i així Bush va anar a la guerra; no serveix de res. No obstant, les coses no funcionen així. Si vols fer canvis al món, hauràs d'estar aquí dia a dia, ocupant-te de la tediosa feina d'intentar interessar a un parell de persones en un tema, aumentant una mica el nombre de persones que formen part de la teva organització, fent un pas més, passant moments de frustració per, al final, arribar a algun lloc. Així és com es canvia el món."

"Si no desenvolupes una cultura democràtica constant i via, capaç d'implicar els candidats, ells no faran les coses pels que els vas votar"

Noam Chomsky; Ambicions Imperials, 2005

Occitània, la terra dels càtars

2006-08-20T09:46:00.000-07:00

Aquest agost he dedicat una de les dues setmanes de vacances a passejar-me per Occitània i seguir la denominada "ruta dels càtars".

Perquè li han donat aquest nom?
Quan et diuen "ruta dels càtars" sembla que evoquin un camí que en temps passat resseguís un poble. Però no els càtars eren un "poble" ni van seguir cap ruta...

Els càtars, a qui s'ha relacionat o fins i tot confós amb els templers, no eren un poble. Vivien a Occitània i eren, per tant, occitans. La paraula "càtar", que significa "pur" per etimologia, engloba un grup de persones que compartien una mateixa fe. Religió -o heretgia, segons Roma-, però no nacionalitat.

Els càtars, tot i seguir la figura de Jesús i acceptar el Nou Testament, es separen del cristianisme en el moment que rebutgen l'Antic Testament i afegeixen la figura d'un segon Déu, el Déu del mal que regna a la Terra.

Si els càtars no eren un poble ni van fer cap ruta, què és doncs la "ruta dels càtars"? La meva resposta a aquesta pregunta és que és un simple eslògan per atraure el turisme a les zones de l'Aude i l'Ariège, al sud de França, que en el seu dia van ser la denominada Occitània. En aquesta zona van viure els càtars, fins que van ser totalment escombrats pels tribunals de la Inquisició fundats per Gregori IX.

De "castells càtars", veritablement es podria dir que només n'existeix un: Montsegur, que va ser restaurat i donat a l'església càtara el segle XIII. Els altres (Quéribus, Arques, Peryepertuse,...) eren castells de nobles occitans que van ser assetjats per les croades liderades per Simó de Montfort (vassall del rei de St.Lluís França), amb el pretext que amagaven, defenien o toleraven els càtars. Però els càtars mateixos -gent del poble, pobres- no tenien ni castells ni riqueses materials.

La denominada "terra dels càtars" és actualment una zona relativament poc poblada, amb poca indústria i cultiu basat en el secà i la vinya. La zona s'està reactivant gràcies al turisme: s'ha aturat la degradació dels castells, s'hi han fet treballs importants de restauració -conservació i habilitació per al turisme, en la majoria dels casos, o restauració complerta, la ciutadella medieval de Carcassona- i molts pobles han anat rehabilitant les seves cases per acollir el turisme, ja sigui com a albergs, hotels o dins de l'organització de turisme rural de les Gîtes de France. El poble de Cucugnan, als peus de Quéribus, pràcticament restaurat a la seva totalitat i amb l'antic molí de vent en funcionament, és una mostra del gran treball de conservació del patrimoni i reactivació econòmica i cultural de la zona.

Els càtars estan ajudant moltíssim en aquest procés. Se'ls ha envoltat de llegenda i romanticisme i la seva memòria s'està utilitzant com a eslògan publicitari de la zona.

No és una crítica. Si sota un eslògan, diguem-ne, poc acurat hi trobem turisme respectuós amb el medi, respecte pel patrimoni (natural i cultural), respecte, veracitat i educació al turisme en la història d'Europa i reactivació d'una àrea lluny del "centre" de França, sigui ben vingudes la ruta i la terra dels càtars.

Per part meva, seguiré visitant Occitània.
Si teniu pensat anar-hi, recomano un llibre molt amè de Jesús Mestre i Godes, Els càtars explicats als meus néts de l'editorial Empúries. Si no el trobeu a la llibreria, teniu diversos exemplars disponibles a la Xarxa de Biblioteques Municipals.

Per altra banda, he trobat una pàgina web força bonica sobre la zona i els càtars:
http://www.xtec.es/~apalau12/index1.htm

Canvieu "Roma" per ...

2006-08-16T15:21:00.000-07:00

No hi havia ni un sol racó del planeta en el que no es digués que no hi havia algun interès en perill o ja sota un atac. Si els interessos no eren romans, aleshores eren dels aliats de Roma; i si Roma no tenia aliats, aleshores s'inventaven. Quan resultava totalment impossible inventar-se aquests interessos, aleshores es deia que s'havia insultat l'honor de la nació. La contingencia s'envoltava sempre d'una aura de legalitat. Roma sempre es considerava atacada per veïns malvats, sempre es considerava en lluita per poder respirar. El món sencer estava plagat d'enemics i, evidentment, el deure de Roma era protegir-se dels seus designis, sens dubte agressius.

Joseph Schumpeter, 1919. La sociologia dels imperis