Fet amb carinyo...

Amb l'ajuda dels navarresos i el suport dels de sempre (gràcies, carinyets) he après durant aquests darrers mesos que la feina feta amb carinyo i constància, engrescant i deixant-se engrescar per gent amb ganes de fer les coses bé, acaba donant bons resultats.

He vist, i crec que l'amic Pablo ho ha vist amb mi, que no es pot aspirar a tot, que les coses s'han de fer pas a pas. Crec que ell ha vist amb mi que no es pot voler tot alhora i que jo he vist amb ell que sempre es pot provar un passet més.

Del Jose he vist que qualsevol feina es pot fer amb un somriure. Prou que hem somrigut junts "traient la pols". Amb el Gonzalo hem vist que no sempre el mestre apareix quan ens sembla que el necessitem, perquè a vegades el portem a dins. La Belen m'ha ensenyat com feliç fa que algú et doni les gràcies pel teu temps i el teu esforç. Ho intentaré aplicar. I el Pedro m'ha fet veure com a vegades projectem les nostres frustracions sobre els altres, amb el risc que això comporta.

I, el que és més important, i que he d'acabar de trobar: hi ha un equilibri entre fer les coses amb carinyo i voluntat i angoixar-s'hi. Hem de treballar amb amor, però no amb angoixa. Quan no s'arriba a tot s'ha de prioritzar, repartir o insistir en demanar ajuda.

Paciència, perseverància, carinyo, un somriure i una miqueta de sort.
Ah, i saber (i que t'ho recordin de tant en tant) que no estàs sol.

Un petonet, navarricus, i una enorme abraçada als "de sempre".