Se'n va...

Marxa. Se'n va.

Va entrar a la feina encara no fa 2 anys i ens va revolucionar el departament... i part de la resta. I ho va fer des de la més absoluta discreció. Seriosa, poc amiga de safareigs i eficient. Entrava puntual i sortia puntual, feia les pauses necessàries i parlava el necessari.

Vaig sentir dir-li de tot a les esquenes: que si estirada, que si antipàtica, que si pija.
I vaig dir als que ho deien que el que era és "professional". Que venia a treballar i no a fer el cafè i que treballar ho feia de meravella.

Amb la mateixa eficiència, vam saber que es comprava el pis, el moblava i s'hi traslladava. Comentaris concrets, escuets. Una cosa és la feina i l'altra la seva vida. 10 min pel cafè i la resta treballar. Però es veia que a partir de les 6 començava una vida personal plena, que contrastava amb el lent procés de "buidatge" que estàvem sotmetent nosaltres mateixos a les nostres.

S'ha guanyat la confiança, el respecte i la simpatia de tothom amb qui ha tractat. Sense fer res especial. Ella és així.

Hem après a ser més eficients i deixar la feina a la feina. Més ben dit, hem après el camí per aprendre-ho. Perdem massa temps en safareig, queixes i cabòries. En anàlisi psicològic, en "m'ha dit" o "vès si pensarà". Ens ha ensenyat que el camí es pot aplanar... o més ben dit, que es pot evitar posar-nos muntanyes nosaltres mateixos. Vale, vale i endavant.

I ara marxa.
Jo encara no he après del tot... però segurament he après el camí i ara es feina meva.
De moment, somric.

Cuida't... i gràcies!